Conferència Extraordinària de 21 de desembre de 2010

Intervenció de comiat, del company Enric Alonso

Benvolguts companys,
Benvolgudes companyes,

En primer lloc faré menció al document actualitzat que hem introduït al dossier que us han lliurat a l’entrada i que fa referència a l’actualització dels comptes, ja que al document conferencial estan tancades a 30 de setembre i el que us hem lliurat està tancat a 15 de desembre de 2010.

Dit això, tots i totes heu rebut els documents d’informe general i balanç per correu amb suficient antelació i, conseqüentment, haureu tingut ocasió de llegir-los.

Per aquest motiu, i si em permeteu, vull aprofitar el temps de la meva intervenció no per fer una defensa dels esmentats documents, sinó per poder expressar algunes reflexions i poder acomiadar-me de tots vosaltres.

La 5a Conferència va escollir un programa de treball per un període de quatre anys, però amb la ferma voluntat d’iniciar un procés de relleu generacional al front de la direcció, tot tenint en compte que les primàries no havien donat els fruïts esperats. I, en aquest sentit, la Comissió Executiva escollida va abordar de manera immediata un procés de debat intern, que va tenir el seu màxim exponent a les jornades de debat i reflexió organitzades el 15, 16 i 17 de maig de 2009.

D’aquestes jornades va sorgir el compromís, la voluntat i l’estratègia de convocar aquesta Conferència, als dos anys de mandat i abans de les eleccions sindicals, amb la clara voluntat de consolidar el relleu i donar força al projecte davant els nous reptes de futur i poder encarar amb garanties les eleccions sindicals de l’any vinent.

Va ser un mes de maig de l’any 1966, en una nit de foc de camp i xiruca quan un company, després d’una llarga xerrada, em feia veure que alguna cosa calia fer per recuperar les llibertats, redistribuir la riquesa i transformar la societat. Des de llavors, han passat 44 anys de compromís i de treball polític, veïnal i sindical, intens i apassionat, que han tingut moments bons i d’altres, no tan bons. I és sabut per tots vosaltres que, al començament de l’anterior legislatura, vaig anunciar la meva voluntat de deixar tots els càrrecs, després de tants anys de dedicació personal i col·lectiva a aquesta tasca.

A finals de l’any 1981 vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de La Llagosta i llavors va començar la meva militància a CCOO. Posteriorment, l’any 85 vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de Mollet del Vallès on un grup de 25 companys encapçalats pel Javier, el Domingo, el Pedro i el José Luís, havien creat la Secció Sindical de CCOO; “la Secció Sindical”, Si, com a filosofia, com a concepte, com a eina de treball i organització, que ens ha servit any rere any per a conquistar condicions de treball, econòmiques i socials, mitjançant la negociació col·lectiva i que ha permès signar acords i convenis que han estat referència, dins i fora del nostre àmbit. Acords, Convenis i condicions econòmiques, socials i laborals que tenim ara. I que des de fa uns anys la Corporació, mitjançant diferents accions i estratègies ha començat a carregar-se, amb la complicitat de quintacolumnistes, i amb el recolzament incondicional de la UGT.

El nostre concepte de Secció Sindical, de participació, d’informació, de treball i de coherència, definidor d’una manera diferent d’entendre el sindicalisme. Com espai de lluita i d’exploració constant cap a l’emancipació personal i col·lectiva, que convoca valors i idees, però també actituds i emocions, avalat per una sòlida base afiliativa, ha estat objecte per algun que altre sector de la direcció del nostre sindicat, d’incomprensió, traves i indiferència, que ha propiciat un desgast innecessari que, acumulat any rere any, ha sobre carregat el nostre bagatge.

Ha estat en aquests últims anys, de canvis a l’estructura del nostre sindicat, a nivell Federatiu i Territorial on ens hem sentit més còmodes, reconeguts i recolzats. I, en aquest sentit, vull agrair als companys Moure, Ovidi, Gabriel i Jose Manuel el suport rebut, tan personal com col·lectivament.

Crec no han estat anys fàcils per a cap de nosaltres. Estar en el projecte que representa CCOO és difícil en sí mateix, no es tracta de posar-se una etiqueta a l'esquena i ja n'hi ha prou. Hem estat i som conscients que estar a CCOO es reqüestionar-se un mateix, dia a dia, l'entorn polític, laboral i social que t'envolta i saber trobar els mecanismes i adquirir els compromisos personals i col·lectius que ajudin a l'avenç en la necessària transformació de la societat.

Les organitzacions, i les persones que les formen, són un capital indestriable, el primer valor que cal preservar amb força, responsabilitat, passió i intel·ligència. Més si aquestes organitzacions són una eina de lluita per a la millora i defensa de les condicions de treball, socials i econòmiques dels treballadors i les treballadores.

Personalment, crec que aquests últims quatre anys han estat molt durs. He vist com des de dins de l’organització, l’eina de tots i totes, es feien els màxims esforços per desfer el projecte que representem. Com alguns companys i companyes es posicionaven “bel·ligerants” al·ludint falsos fronts, per destrossar allò que els companys Javier, Domingo, Pedro i José Luís van crear, ara fa 27 anys

Un projecte, el de CCOO, que ha negociat i signat tots els acords i convenis a l’Ajuntament de Mollet del Vallès: el del 1987, el primer (signat només per CCOO), el de 1988 (on vam fer indefinits a 17 companys i companyes), el de 1989-90 (que va consolidar la reducció de la jornada laboral), els de 1991,1992-93, 1996-97 (de la gran transformació de drets i garanties), els de 1998-99, 2001-04, 2005-08 i, finalment, el de 2009-12.

El mateix projecte, el de CCOO, que ha negociat i aconseguit 5 regularitzacions de la plantilla els anys 1983, 1986, 1988, 1999 i 2006, que ha afectat a més de 95 companys i companyes; el projecte que va evitar que les dependències de la Policia Municipal fossin a Jaume I o a Can Lledó; els que hem signat 2 revisions de la Relació de Llocs de Treball amb criteris i referents; els que hem defensat la Salut Laboral amb majúscules; els que vam fer possible la millora de les instal·lacions del nou edifici de Pl. Major amb les nostres aportacions i presència durant el trasllat; els que vàrem obligar a la Corporació al canvi dels vehicles de la Policia Municipal al 1992; els que vam debatre i aconseguir rectificar el “Projecte de restructuració de la Policia Municipal”, proposat per l’empresa l’any 1990, i el de 1997; els que vàrem propiciar la funcionarització de tot el personal; els que vàrem aconseguir l’assegurança de vida amb un tancament (mentre d’altres estaven celebrant la festa del Patró) i que va motivar un laude arbitral favorable el 13 d’octubre de 1988.

Som el projecte que ha complert 27 anys, el que ha editat 220 corccoo’s, els que tenim una pàgina web amb més de 112.000 visites......i tantes d’altres coses que formen part del nostre tarannà, de la nostra vida quotidiana i, sobretot, de la nostra història col·lectiva construïda entre tots vosaltres i, si em permeteu, per tot el conjunt de treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Mollet del Vallès. La nostra és, sense cap mena de dubte, la seva història.

Però segurament, segur, que hem comés errors. Molts errors dels quals, els dels últims 6 anys, en sóc el màxim responsable. No he sabut fer-ho millor, i demano disculpes.

Errors motivats per diferents factors. Alguns d’ells tenen relació directe amb la no comprensió, per part meva, de l’evolució que la societat ha fet en aquests últims anys i que ens ha portat a la defensa de la immediatesa, a l’individualisme, a la liquidació de tots els referents socials, culturals, educatius, solidaris, i politics. I de la qual no em sento identificat.

No entenc que davant d’un problema laboral, el del col·lectiu de controladors aeris que afecta a l’1,2% de la població espanyola (600.000 persones), salti quasi tothom per linxar-los. Quan el dia anterior s’havia fet una altra reforma laboral, que liquida els 420€ d’ajuda als 688.000 aturats que estan a la misèria més absoluta i s’anuncien canvis dràstics a la Llei de Pensions que afecten al 80% de la població, sense que ningú s’indigni ni surti al carrer.

No entenc com s’està demanant a crits al Govern, que s’apliquin mesures que liquiden el dret a la baixa laboral, els permisos retributius i les hores sindicals. I ningú surt al carrer.

No entenc com estem llegint que ens van mentir pel que fa referència als vols de la CIA, al cas COUSO, que el Felipe González era la X del GAL, que la gent del PP cobrava de la trama GURTEL, que tenim polítics que cobren més de 230.000€ a l’any, però que ens costen més de 3 milions d’euros per la corrupció política, que no és excepció, sinó, norma. I ningú surt al carrer.

No entenc com a Anglaterra, França, Itàlia o Grècia, els treballadors i els joves es manifesten, fins i tot violentament, per defensar-se, i a Espanya no es mou ni Déu.

No entenc com treballadors i treballadores de la casa li signen la via judicial a l’empresa (a través de la UGT) , per anar en contra de la defensa de la democràcia, dels acords signats i de l’Acord de condicions, a canvi d’una puja econòmica que ningú sap ben bé quan és. Tot això després que l’Ajuntament ens rebaixés a tots els treballadors i treballadores, “per un error aritmètic”, el preu punt (timant-nos uns 1200 € anuals de mitjana per barba).

I no entenc com, tenint en compte la trajectòria de CCOO a l’Ajuntament, les assemblees informatives i consultives, les publicacions emeses, les informacions donades i, sobretot, la proximitat dels nostres delegats i delegades, dubtem i no preguntem el per què de les accions fetes, debatint i aportant propostes. Només donem credibilitat al Sálvame de Luxe, la Noria, el Gran Hermano i la difamació permanent.

Però és cert, més d’una cosa haurem fet malament. I assumeixo, com ja he dit, tota la responsabilitat. Segurament, com diu l’empresa, “sóc resistent al canvi”. SÍ, sóc resistent al canvi que em volen imposar. Diu l’empresa “volem ser un Ajuntament normal”. I jo afegeixo, sense drets, on es governi per decret, on el vassallatge sigui norma, i on les condicions laborals i econòmiques estiguin desregularitzades i en mans de l’arbitrarietat. Sóc resistent a aquest canvi.

Tenim una Secció Sindical forta, amb més de 100 afiliats i afiliades i tenim per objectiu deixar a les generacions futures un món infinitament millor. Caldrà aprofitar qualsevol ocasió per transformar les coses. Per petita que sigui l’ocasió i per petit que sigui el canvi. S’ha de posar en valor les fites assolides; cada esforç ha estat imprescindible i fonamenta la necessitat de perspectives emancipadores noves: cal ser fidels al futur. Reconèixer la magnitud dels canvis, no banalitzar-los. I evitar tendències claudicants o només resistencials. Necessitem rebel·lia creativa, transgressió reflexiva i inconformisme constructiu.

Creieu-me quan us dic que no existeixen el sistema ni les estructures, en abstracte. Aquests conceptes són pistes falses que li fan el joc als poderosos. Allò que existeix són relacions concretes de desigualtat i de dominació. I que cal transformar-les, una a una, en relacions d’igualtat i fraternitat. Les persones han de ser les protagonistes del canvi. Des de la subjectivitat s’han d’obrir espais de construcció d’una nova ètica del nosaltres, una nova infraestructura moral generadora de dinàmiques per una societat on siguin possibles vides autodeterminades, projectes personals i col·lectius lliures. Trajectòries individuals que han de ser coherents amb utopies col·lectives.

Formem part d'aquesta organització, CCOO de Catalunya, que mica en mica hem vist com ha crescut, s'ha consolidat i s'ha fet gran. Una organització que, malgrat els seus defectes, que lògicament en té, aglutina una de les virtuts i capitals més importants: els homes i les dones que la formem i que estem, i molt, orgullosos de ser-hi i d'aportar, des de la diversitat, el compromís, les discrepàncies i la solidaritat, el nostre treball.

Voldria acabar manifestant el meu agraïment al vostre suport, la vostra paciència, els vostres consells i les vostres crítiques i, en especial, vull transmetre una forta abraçada als companys i companyes que em van donar suport sense pal·liatius, quan fa 4 anys es va propiciar, des de dins de l’organització, la més ferotge envestida al projecte de CCOO. Gràcies a tots i totes.

Gràcies als companys i companyes de la Comissió Executiva sortint, que han estat colze a colze mantenint viu el projecte: el Xavier, la Blanca, el Pepin, la Lluïsa, el Quim, la Vanesa (que li va costar el canvi de lloc de treball), el Tonino, (que en un moment difícil, i quan no era gens fàcil, va donar un pas endavant dins el seu col·lectiu, demostrant la seva integritat i el seu compromís), la Míriam (que ha sofert el sectarisme socialista, perdent el seu lloc de treball a EMFO), el Carlos, la Carme, el José Luís i el Gonzalo.

Gràcies, Carlos Rodriguez, pel teu recolzament com a advocat. Per les hores de treball i de discussió, alguns cops aferrissada i en altres molt didàctica, per la teva complicitat i, sobretot, per la teva condició de company i amic.

Vull, també, fer una menció especial a aquells companys i companyes que avui deixem la direcció i a partir del dia 1 ens dedicarem a d’altres lluites. El company Carlos Ferrer, que vaig conèixer a Sant Fost; el José Luís, company a l’Ajuntament des de fa 27 anys; l’amiga Míriam, i l’amic Gonzalo que des de l’any 1974 a La Llagosta hem estat embolicats en diferents moviments, lluites i reivindicacions.

Però tots i totes sabeu que no puc acabar sense reconèixer el suport de qui, en aquests anys, ha estat l’amiga, el suport incondicional, sindical, moral i anímic. La persona a la que la tinc identificada al mòbil amb la música de “El último Mohicano”. Persona gran coneixedora de la realitat, pragmàtica, amb un gran contingut ideològic i que no abandona la utopia, que no està, ni estarà mai “pel cupo”; dura, cridanera, bel·ligerant però, sobretot, humana. Amb ella hem discutit, resistit, rigut i plorat. Gràcies amiga Blanca.

Crec que després de tants i tants anys de lluita i compromís, puc estar satisfet. I he pogut comprovar com una frase impresa en un cartell electoral de fa uns quants anys, defineix el que sempre hem de tenir present i ser-ne conscients la classe treballadora. “MIS MANOS, MI CAPITAL”.

MOLTES GRÀCIES A TOTS I TOTES.

VISCA CCOO!

SALUT I ENDAVANT!

Enric Alonso i Pujol
21 de desembre de 2010

28 de novembre - Eleccions Autonòmiques

El proper 28 de novembre es faran, a Catalunya, Eleccions al Parlament. Unes eleccions que s’emmarquen en una situació de forta crisi econòmica, un alt índex d’atur i amb una perspectiva de baixa participació derivada de la desafectació dels ciutadans amb la política i amb els polítics. És, doncs, amb aquesta perspectiva que volem fer algunes reflexions.

En primer lloc, cal anar a votar. L’abstenció, si be és una opció legítima i, fins i tot, comprensible, no creiem que sigui la forma de sortir de la situació en que ens trobem, ni tan sols de millorar-la. Anar a votar, per l’opció que sigui o emetent el vot en blanc, creiem que és la manifestació de la nostra responsabilitat amb la democràcia. Quedar-se a casa, per altra banda, és una forma de facilitar que guanyi la dreta, ja que els seus partidaris, sense cap mena de dubte, aniran a votar.

Una segona reflexió, aniria en la línia de constatar el creixement de llistes electorals. S’han presentat un total de 44 noves llistes a Catalunya. D’entrada sembla excessiu i poc pedagògic. Aquest és un nou símptoma de l’allunyament entre la ciutadania i els polítics que provoca l’aparició d’alternatives que, en alguns casos, podríem qualificar d’exòtiques i que difícilment aporten res.

En tercer lloc, algunes consideracions sobre l’opció del vot. Des de fa temps, i en aquests dies, sona amb insistència i està en boca de tertulians "que parlen de tot i de tots", en la línia que els conceptes d’esquerra i dreta són termes superats, no responen a la realitat, no estan de moda, etc. Al nostre entendre, els conceptes d’esquerra i dreta continuen plenament vigents i defineixen, de forma clara, la praxis política, la forma d’entendre i actuar davant dels problemes i de les situacions que afecten als ciutadans; en la concepció de l’estat de benestar i en la plena convicció sobre drets individuals i col•lectius. I, en aquest moments, es posa de manifest en la forma d’enfocar la sortida de la crisi i la creació d’ocupació. Tots som coneixedors del que s’ha fet des del govern de l’Estat i quina és l’agenda, ja menys oculta, del principal partit de l’oposició.

Anar a votar és l’exercici d’un dret i, al mateix temps, des d'una concepció cívica és, també, un exercici de responsabilitat.

Gràcies a tots i totes per fer possible que el 29-S hagi estat un dia de vaga general

Avui podem llegir i escoltar als mitjans de comunicació valoracions diverses de la vaga general, segons la ideologia o els interessos polítics i econòmics que hi ha darrere de les línies editorials que representen.

Però el que ningú no pot discutir, i així es va viure, és que el trànsit i el consum elèctric van ser com un dia festiu; que els transports públics a les hores de serveis mínims no es van omplir com un dia feiner; que els polígons industrials van estar buits des de la nit abans; que els moviments de les ciutats es van acostar més al d'un dia festiu que no pas laborable; i que les manifestacions de la tarda van omplir els carrers de les nostres ciutats. Per això ens hem de felicitar i sentir-nos orgullosos d'haver fet possible visualitzar que hi ha un rebuig generalitzat a unes mesures polítiques que volen una sortida de la crisi en contra dels treballadors i les treballadores, dels seus drets laborals i socials. Davant d'aquesta resignació installada del "no hi ha res a fer" davant dels mercats i dels poders econòmics i financers, hem contraposat la nostra força, la dels treballadors i les treballadores organitzats pels sindicats, per dir "així no". Hi ha altres maneres de fer les coses i hi ha una altra manera de sortir de la crisi que sigui més justa i més útil per tenir un mercat laboral que abandoni la competitivitat en baixos costos laborals i en precarietat, i que aposti per guanyar productivitat amb innovació, qualificació de les persones i productes de més valor afegit.

Hem fet la vaga perquè defensem el dret al treball amb dignitat i justícia i perquè sabem que aquesta reforma laboral és una contrareforma que ens portarà més atur i precarietat, ja que s'afavoreix l'acomiadament més fàcil i barat i més desequilibri en la relació entre empresaris i treballadors. I ho hem fet com sabem, convocant els treballadors i les treballadores assalariats, als quals representem, a paralitzar la producció i a fer-ho visible al carrer.

Ara toca gestionar bé l'èxit d'aquest dia. Tenim propostes per canviar les coses i per evitar que les properes reformes anunciades no es facin, un cop més, malmetent els drets laborals i socials i reduint el feble Estat del benestar, i estem disposats a negociar-les.

El nostre objectiu no era fer vaga, sinó canviar les polítiques regressives del Govern. De ben segur que la resposta collectiva del 29-S serà útil per canviar la reforma laboral i evitar altres agressions als nostres drets.

Gràcies a tothom per ajudar a aconseguir-ho.

Som una nació

Per Joan Carles Gallego Herrera

El 10 de juliol el centre de Barcelona es va col•lapsar i es va manifestar la pluralitat del país, expressant sentiments i voluntats. Allò que es preveia fluid, que caminaria darrera senyera i lema, es va fer compacte, sense inici ni final, i sòlid, expressant malestar i reclamant respecte.Més enllà del contingut estricte de la sentència del Tribunal Constitucional, la manifestació expressava el mar de fons que s'ha anat construint aquests darrers quatre anys de debat de l'Estatut. La relació entre Catalunya i Espanya ha quedat malmesa per l'anticatalanisme que interessadament s'ha alimentat, per oportunisme electoralista, utilitzant fins i tot la mentida com a argument. La sentència debilita el vincle entre Catalunya i Espanya, ja que el que queda és la sensació que l'Estat central no ens tracta de forma justa, en aquest cas invalidant un Estatut fet segons el procediment constitucional i aprovat en referèndum convocat pel mateix Estat.La manifestació va ser massiva, cívica i unitària. La immensa quantitat de gent que vàrem sortir al carrer expressàvem diferents maneres d'entendre el rebuig a la sentència i de les vies per aprofundir en l'autogovern. Els partits polítics hauran d'administrar la força expressada al carrer, però si dissabte s'expressava la pluralitat de forma unitària, la proximitat de les eleccions és possible que reforci les diferències d'estratègia per abordar el futur. Però les respostes polítiques no poden cenyir-se, exclusivament, a oferir la via per assolir un marc de relació Catalunya-Espanya. L'objectiu que crec que compartíem és que cal més autogovern, ja que aquest és un instrument potent, si disposa de competències i recursos, per actuar des de la proximitat en la resolució dels problemes de la ciutadania. I la millor manera de sumar consensos per reclamar més autogovern passa per concretar com el posarem al servei de la resolució dels problemes socials que avui tenim: l'atur; la pèrdua de drets laborals; la pèrdua de qualitat dels serveis públics; la privatització de serveis socials: la transparència en la gestió dels recursos; el model de fiscalitat; les infrastructures públiques per a un nou model productiu; etc.La manifestació va ser un èxit, ja que va evidenciar una àmplia majoria social que rebutja la sentència i que considera necessari sortir al carrer en defensa de la dignitat i l'orgull de Catalunya. Per això hi vaig ser, i perquè crec que aprofundir en l'autogovern és disposar d'institucions properes i dotades per donar respostes materials als problemes socials.

ÉS QUE ELS FUNCIONARIS SÓN ELS CULPABLES DE LA CRISI DEL PAÍS?

Dilluns 24 de maig es publicava el Decret de mesures extraordinàries anunciades pel president del govern per disminuir la despesa pública i així “lluitar” contra la situació de crisi econòmica del nostre país.

Dins d’aquestes mesures, entre d’altres, està la congelació de les pensions, la no retroactivitat de la llei de la dependència i, per primer cop a la història, la reducció de les retribucions dels empleats públics. L’element bàsic que aglutina la justificació d’aquestes mesures és que tots hem de contribuir, de forma solidària, a sortir de la situació en la que ens trobem. Un argument que fa riure per no plorar.

Certament estem en una situació de crisi mundial originada per l’avarícia sense escrúpols d’uns pocs i ara, al nostre entendre, es pensa resoldre pagant els de sempre. Fent pagar als més dèbils i que estan sotmesos a la llei de pressupostos de l’Estat (els pensionistes, milers d’afectats per situacions de dependència que no poden pagar una residència, empleats públics, etc.). Un mecanisme fàcil d’utilitzar.

No cal dir que trobem absolutament injust la congelació de les pensions i ara no val dir que, en conjunt dels darrers anys, aquestes s’han incrementat per sobre de l’IPC, perquè això és pura demagògia. Aquest repte de “dignificar” les pensions era un dels compromisos del president del govern en la seva campanya electoral.

No cal dir que trobem absolutament injust la no retroactivitat de la llei de la dependència, perquè això és rebre per les dues bandes. D’una banda, per la lentitud en l’aplicació de les pròpies resolucions dictades; i, d’altra banda, perquè l’esforç econòmic que facin els interessats i/o les seves famílies per atendre a les persones que no poden valdre’s per sí mateixes, no es veuran recompensats en els sis primers mesos. Aquesta ha estat la llei estrella del govern socialista, que donava satisfacció a una autèntica necessitat social. I ara, del que vaig dir em desdic. Poca seriositat i rigor.

I què dir de la disminució (any 2010) i posterior congelació (any 2011) de les retribucions dels empleats públics? Doncs, d’entrada, que és una decisió injusta, encara que juguin amb que la gent ho comprendrà, perquè els funcionaris són uns privilegiats...

Nosaltres ens preguntem, on està el privilegi? Els sous dels funcionaris venen delimitats pels Pressupostos Generals de l’Estat i, en conseqüència, és un element de fàcil domini pels governs de torn. Només una dada: en els darrers 27 anys (és a dir, des de l’any 1982 a l’any 2009) l’IPC s’ha incrementat el 142,30% segons dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) i els funcionaris han vist compensat aquest increment en un 100,52%. És a dir, han perdut un 41,78 % del poder adquisitiu de les seves retribucions. Caldria preguntar-se en quin conveni, en quin sector, s’ha donat aquesta realitat.

L’increment del cost de la vida ha estat per tots igual, ja siguin funcionari o no. I quedi clar, que ser empleat públic és una opció que tothom ha pogut fer. Per això, parlar ara de solidaritat en l’àmbit dels empleats públics és una pura demagògia, un recurs fàcil i utilitzat de forma conscient pensant que trobaran la complaença de la gent i, en conseqüència que no serà motiu de perduda de vots. És possible que sigui així en molts casos. Però més enllà de la disminució de les retribucions, més enllà del cost polític que puguin tenir o no, entenem que aquestes mesures i la recerca del vist i plau de la gent, amb aquests arguments estem fent un pobre favor al concepte, la idea i el funcionament de l’Administració Pública.

Al llarg d’aquests anys els empleats públics, de forma molt majoritària, han posat el seu esforç, el seu treball, la seva dedicació per fer de l’Administració Pública una Administració oberta, àgil, innovadora, moderna i al servei dels ciutadans, que trenqués amb l’estereotip del “vuelva usted mañana” de Mariano José De Larra.

Sr. Zapatero, cregui’m, sí que cal prendre mesures per resoldre la situació creada, però podria tenir una mica més d’imaginació i menys improvisació. I posats a demanar, més valentia per posar-se amb els que més tenen, amb els rics; a eliminar despeses innecessàries; a lluitar contra el frau fiscal, la corrupció i mil altres maneres abans de posar-se amb els més dèbils.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text, de forma unitària, El Periòdico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

UNA PROPOSTA TRAMPA

La Mesa general de negociació, reunida el dilluns dia 29 de juny per negociar la proposta presentada per l’empresa de la revisió global de la relació de llocs de treball, ha conclòs sense acord amb la part social, tot manifestant:

La part social de la Mesa de negociació constituïda a l’empara del capítol IV de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, article 31 i següents, MANIFESTA QUE ESTEM TOTALMENT EN CONTRA de la proposta feta per l’empresa atenent a la següent argumentació:

- Entenem que l’empresa està vulnerant explícitament els principis de legalitat que recull l’article 33.1 i, en concret, “la bona fe negocial”

- Entenem que el procés de negociació global de la Relació de Llocs de Treball i la seva valoració resta inacabat, atès que no s’han negociat les propostes fetes des de la part social, no han estat resoltes les reclamacions, suggeriments i/o observacions fetes des del conjunt dels empleats públics i els seus representants i no s’ha participat, des de la part social, en el procés de valoració.

- Manca documentació que, a més, hauria de ser negociada: organigrama, fitxes de funcions definitives, etc.

- Entenem que la proposta feta no té res a veure amb el procés de la revisió global de la Relació de Llocs de Treball i la seva Valoració.

- Entenem que la proposta pretén la negociació i la modificació de l’Acord de condicions de treball del personal funcionari de l’Ajuntament de Mollet del Vallès per al període 2009-2012, no objecte de negociació, ja que es va signar amb la part social el 21 de gener de 2009 i aprovat pel Ple de l’Ajuntament de 26 de gener de 2009.

- Entenem que la proposta pretén aprovar paral·lelament un reglament i/o normativa que no ha estat ni és objecte de negociació i no té res a veure amb la negociació de la revisió global de la Relació de Llocs de Treball i la seva Valoració, més enllà que l’elaboració, negociació i aprovació d’un Reglament ha de seguir un determinat procés legal.

- Entenem que la proposta elimina un subfactor de valoració denominat “autoregulació” que recull l’Acord de condicions en el seu article 12, sense que s’hagin donat els mecanismes establerts.

- Entenem que la proposta estableix tres taules retributives que no s’ajusten a criteris objectius ni motivats i que no respecta l’estructura del complement específic pactat en l’Acord de condicions trencant, així, l’equitat interna.

- Entenem que la proposta conté elements que no s’ajusten a la normativa legal vigent.

- La proposta posa de manifest la mala fe que informa l’actuació dels representants de l’Ajuntament, i determina la nul·litat de la proposta presentada amb la finalitat d’alterar o modificar els criteris estipulats de l’Acord de condicions amb evident desviació de poder i, el que es més greu, tracta de devaluar el contingut de la negociació col·lectiva, amb evident vulneració del dret fonamental de llibertat sindical”.

Per tot això, al no donar-se l’acord a la Mesa - qüestió indispensable per la realització del referèndum -, CCOO no participarà ni validarà un referèndum impulsat en solitari per la UGT (sense CCOO i SPPME) que intenta substituir els mecanismes legals i democràtics que estipulen les lleis.

“DARRERE D’UNA PROPOSTA, HI HA UN OBJECTIU”

Qui té aquest objectiu?
A qui beneficia la proposta?
Per què tantes presses?
Per què modificar allò que es va aprovar al gener?
Tu saps el que es vota?
Tens la fitxa de funcions i l’organigrama?
Han recollit alguna cosa d’allò que vas reclamar?

TENS LES COSES CLARES?
NO ET DEIXIS ENGANYAR

Secció Sindical de CCOO de l’Ajuntament de Mollet del Vallès
Mollet del Vallès, 29 de juny de 2009

"l'esperada valoració"

Ara fa un any i tres mesos que la Diputació lliurava a la Mesa el primer document de propostes i oportunitats de millora vers l’organització, un document que ha quedat lapidat des del primer dia per la Corporació, que ha fet cas omís al propi document i a les recomanacions i propostes de la part social, més enllà de que el canvi d’interlocutors que s’han donat en aquest període per part de l’empresa, no ha facilitat el procés.

Però, és cert, que tot el que es comença s’acaba i, en aquests moments, ens trobem davant la proposta que ens ha de portar a tancar, si s’escau, el procés de la revisió global de la relació de llocs de treball i la seva valoració iniciat ja fa temps. I partirem de la proposta feta per la Diputació que és evident no agrada, ni de bon tros, a la part social.

Estem davant d’una proposta viciada d’inici, si tenim en compte que s’ha fet sobre l'organigrama aprovat unilateralment per l’Ajuntament el 31 de març de 2008, o això creiem, i que no respon a cap de les recomanacions fetes des de la Diputació de Barcelona, ni de les fetes per la part social. Proposta que segurament ha estat valorada amb unes fitxes de funcions inacabades i que també van ser lliurades a la Diputació, sense que el procés hagués conclòs i a les quals hores d’ara els hi manca concretar un seguit d’aspectes importants com són la titulació necessària per accedir a lloc de treball, la forma de provisió, el concepte autoregulació i la incompatibilitat, entre d’altres qüestions no negociades i, sobretot, la puntuació de cada lloc de treball no s’ha fet com s’ha fet anteriorment al nostre ens local, de forma conjunta amb la part social.

Una proposta que, entenem, la Diputació ha fet a contra cor i fora dels seus procediments habituals, sense escoltar a la part social en elements tan fonamentals com són la realitat de que l’Ajuntament de Mollet del Vallès no parteix de zero al tenir una valoració feta des de fa molts anys i revisada posteriorment, que estableix al seu l’Acord de condicions els factors i subfactors del Complement Específic a valorar, el seu concepte i procediment de valoració, procediment que ve determinat per l’acord assolit l’any 2002 i que varen signar les tres seccions sindicals presents a l’Ajuntament en aquell moment.

Però, és evident que tenim sobre la taula "una proposta", la de la Diputació de Barcelona. Una proposta esperada amb una malentesa impaciència pel conjunt de l’organització i sobre la que s’haurà de treballar i negociar. En aquest sentit, s’imposa que totes les parts abordin aquesta recta final del procés amb responsabilitat, coherència i celeritat per millorar, modificar, i/o refer la proposta feta evitant, si és possible, que "es trenqui l’olla".

L'Ajuntament de Viladecans, sancionat per fer gravacions telefòniques

La secció sindical de CCOO de l'Ajuntament de Viladecans va denunciar, davant l'Agència de Protecció de Dades, a l'Ajuntament de Viladecans per fer gravacions de trucades telefòniques en les dependències de la policia local i fer servir aquestes dades per obrir expedients disciplinaris a treballadors/es.

Abans de denunciar, vàrem intentar solucionar el problema amb els interlocutors de l'Ajuntament, intentant que veiessin que els fets que havíem detectat eren una flagrant il•legalitat i una vulneració denigrant dels drets dels treballadors/es. Malauradament no van voler parlar del tema, i tot i que els vàrem informar que des de CCOO no admetem aquests tipus d'il•legalitats, no ens van escoltar.

Els fets en qüestió van ser denunciats per aquesta Secció Sindical, arran de l'obertura d'un expedient disciplinari a un funcionari, per part de l'Ajuntament de Viladecans, fent servir com a prova la gravació d'una conversa telefònica.

Finalment, lAgència Catalana de Protecció de Dades ens ha donat la raó a la Secció Sindical de CCOO i en la seva resolució ens comunica que l'Ajuntament de Viladecans ha comès dues infraccions, una de caràcter lleu consistent en no informar a l'interessat de que s'està gravant la seva conversa telefònica, i l'altra de caràcter greu, consistent en tractar les dades de caràcter personal o utilitzar-les posteriorment amb conculcació dels principis i garanties establertes en la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal.

L'Agència Catalana de Protecció de Dades ha considerat provat entre d'altres coses el següent:

"l'Ajuntament de Viladecans enregistra la totalitat del contingut de les trucades telefòniques entrants al telèfon de la Policia Local 93 659 40 24, amb independència del seu contingut, la qual cosa comporta que quan algun ciutadà o treballador truca per qualsevol consulta de tipus administratiu o fins i tot, de caire personal, s'enregistra tota la conversació que aquesta persona manté amb la persona que l'atén al telèfon. Així doncs, s'enregistren dades corresponents a tot tipus de situacions i persones per una finalitat que no és estrictament de seguretat pública."

La contundència amb que s'expressa la resolució ens estalvia de fer més comentaris al respecte.

La mateixa resolució concedeix a l'Ajuntament un termini d'un mes per tal que deixi d'enregistrar el contingut de les trucades rebudes en el telèfon esmentat.

Seguirem atents, en la condició d'interessat i titular de drets i interessos legítims col•lectius que ens reconeix la resolució, per tal que l'Ajuntament cessi en aquest comportament dins el termini concedit.

Constituïda la Federació de Serveis a la Ciutadania

La Federació de Serveis a la Ciutadania es converteix en l'organització de CCOO de Catalunya més gran en nombre d'afiliats.

Ahir dia 17 de març es va constituir la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO fruit de la fusió de les federacions de Serveis i Administracions Públiques i Comunicació i Transport, amb altíssim nivell de consens i acords. La nova federació sindical de CCOO va elegir com a secretari general a Jose Luis Moure Figueiras, així com una Comissió Executiva de 28 companys i companyes.La nova federació aplega en el seu si més de 40.000 afiliats i afiliades, més de 6.000 delegats i delegades, i és la primera organització en mida i força del conjunt de CCOO de Catalunya, així com la primera força sindical en el conjunt de sectors productius i de serveis que representa. La FSC és l'organització de CCOO que aplega en el seu si sectors tant importants i estratègics pel conjunt de la societat i la ciutadania com els transports, les telecomunicacions, els serveis socials, els serveis d'aigües, les administracions públiques, treballadors de la música, teatre, dels diferents mitjans públics i privats de comunicació de masses (ràdio, televisió, diaris...), etc. En definitiva, una federació que aplega la gran majoria de serveis a la ciutadania.

Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 18 de març de 2009