Dilluns 24 de maig es publicava el Decret de mesures extraordinàries anunciades pel president del govern per disminuir la despesa pública i així “lluitar” contra la situació de crisi econòmica del nostre país.
Dins d’aquestes mesures, entre d’altres, està la congelació de les pensions, la no retroactivitat de la llei de la dependència i, per primer cop a la història, la reducció de les retribucions dels empleats públics. L’element bàsic que aglutina la justificació d’aquestes mesures és que tots hem de contribuir, de forma solidària, a sortir de la situació en la que ens trobem. Un argument que fa riure per no plorar.
Certament estem en una situació de crisi mundial originada per l’avarícia sense escrúpols d’uns pocs i ara, al nostre entendre, es pensa resoldre pagant els de sempre. Fent pagar als més dèbils i que estan sotmesos a la llei de pressupostos de l’Estat (els pensionistes, milers d’afectats per situacions de dependència que no poden pagar una residència, empleats públics, etc.). Un mecanisme fàcil d’utilitzar.
No cal dir que trobem absolutament injust la congelació de les pensions i ara no val dir que, en conjunt dels darrers anys, aquestes s’han incrementat per sobre de l’IPC, perquè això és pura demagògia. Aquest repte de “dignificar” les pensions era un dels compromisos del president del govern en la seva campanya electoral.
No cal dir que trobem absolutament injust la no retroactivitat de la llei de la dependència, perquè això és rebre per les dues bandes. D’una banda, per la lentitud en l’aplicació de les pròpies resolucions dictades; i, d’altra banda, perquè l’esforç econòmic que facin els interessats i/o les seves famílies per atendre a les persones que no poden valdre’s per sí mateixes, no es veuran recompensats en els sis primers mesos. Aquesta ha estat la llei estrella del govern socialista, que donava satisfacció a una autèntica necessitat social. I ara, del que vaig dir em desdic. Poca seriositat i rigor.
I què dir de la disminució (any 2010) i posterior congelació (any 2011) de les retribucions dels empleats públics? Doncs, d’entrada, que és una decisió injusta, encara que juguin amb que la gent ho comprendrà, perquè els funcionaris són uns privilegiats...
Nosaltres ens preguntem, on està el privilegi? Els sous dels funcionaris venen delimitats pels Pressupostos Generals de l’Estat i, en conseqüència, és un element de fàcil domini pels governs de torn. Només una dada: en els darrers 27 anys (és a dir, des de l’any 1982 a l’any 2009) l’IPC s’ha incrementat el 142,30% segons dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) i els funcionaris han vist compensat aquest increment en un 100,52%. És a dir, han perdut un 41,78 % del poder adquisitiu de les seves retribucions. Caldria preguntar-se en quin conveni, en quin sector, s’ha donat aquesta realitat.
L’increment del cost de la vida ha estat per tots igual, ja siguin funcionari o no. I quedi clar, que ser empleat públic és una opció que tothom ha pogut fer. Per això, parlar ara de solidaritat en l’àmbit dels empleats públics és una pura demagògia, un recurs fàcil i utilitzat de forma conscient pensant que trobaran la complaença de la gent i, en conseqüència que no serà motiu de perduda de vots. És possible que sigui així en molts casos. Però més enllà de la disminució de les retribucions, més enllà del cost polític que puguin tenir o no, entenem que aquestes mesures i la recerca del vist i plau de la gent, amb aquests arguments estem fent un pobre favor al concepte, la idea i el funcionament de l’Administració Pública.
Al llarg d’aquests anys els empleats públics, de forma molt majoritària, han posat el seu esforç, el seu treball, la seva dedicació per fer de l’Administració Pública una Administració oberta, àgil, innovadora, moderna i al servei dels ciutadans, que trenqués amb l’estereotip del “vuelva usted mañana” de Mariano José De Larra.
Dins d’aquestes mesures, entre d’altres, està la congelació de les pensions, la no retroactivitat de la llei de la dependència i, per primer cop a la història, la reducció de les retribucions dels empleats públics. L’element bàsic que aglutina la justificació d’aquestes mesures és que tots hem de contribuir, de forma solidària, a sortir de la situació en la que ens trobem. Un argument que fa riure per no plorar.
Certament estem en una situació de crisi mundial originada per l’avarícia sense escrúpols d’uns pocs i ara, al nostre entendre, es pensa resoldre pagant els de sempre. Fent pagar als més dèbils i que estan sotmesos a la llei de pressupostos de l’Estat (els pensionistes, milers d’afectats per situacions de dependència que no poden pagar una residència, empleats públics, etc.). Un mecanisme fàcil d’utilitzar.
No cal dir que trobem absolutament injust la congelació de les pensions i ara no val dir que, en conjunt dels darrers anys, aquestes s’han incrementat per sobre de l’IPC, perquè això és pura demagògia. Aquest repte de “dignificar” les pensions era un dels compromisos del president del govern en la seva campanya electoral.
No cal dir que trobem absolutament injust la no retroactivitat de la llei de la dependència, perquè això és rebre per les dues bandes. D’una banda, per la lentitud en l’aplicació de les pròpies resolucions dictades; i, d’altra banda, perquè l’esforç econòmic que facin els interessats i/o les seves famílies per atendre a les persones que no poden valdre’s per sí mateixes, no es veuran recompensats en els sis primers mesos. Aquesta ha estat la llei estrella del govern socialista, que donava satisfacció a una autèntica necessitat social. I ara, del que vaig dir em desdic. Poca seriositat i rigor.
I què dir de la disminució (any 2010) i posterior congelació (any 2011) de les retribucions dels empleats públics? Doncs, d’entrada, que és una decisió injusta, encara que juguin amb que la gent ho comprendrà, perquè els funcionaris són uns privilegiats...
Nosaltres ens preguntem, on està el privilegi? Els sous dels funcionaris venen delimitats pels Pressupostos Generals de l’Estat i, en conseqüència, és un element de fàcil domini pels governs de torn. Només una dada: en els darrers 27 anys (és a dir, des de l’any 1982 a l’any 2009) l’IPC s’ha incrementat el 142,30% segons dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) i els funcionaris han vist compensat aquest increment en un 100,52%. És a dir, han perdut un 41,78 % del poder adquisitiu de les seves retribucions. Caldria preguntar-se en quin conveni, en quin sector, s’ha donat aquesta realitat.
L’increment del cost de la vida ha estat per tots igual, ja siguin funcionari o no. I quedi clar, que ser empleat públic és una opció que tothom ha pogut fer. Per això, parlar ara de solidaritat en l’àmbit dels empleats públics és una pura demagògia, un recurs fàcil i utilitzat de forma conscient pensant que trobaran la complaença de la gent i, en conseqüència que no serà motiu de perduda de vots. És possible que sigui així en molts casos. Però més enllà de la disminució de les retribucions, més enllà del cost polític que puguin tenir o no, entenem que aquestes mesures i la recerca del vist i plau de la gent, amb aquests arguments estem fent un pobre favor al concepte, la idea i el funcionament de l’Administració Pública.
Al llarg d’aquests anys els empleats públics, de forma molt majoritària, han posat el seu esforç, el seu treball, la seva dedicació per fer de l’Administració Pública una Administració oberta, àgil, innovadora, moderna i al servei dels ciutadans, que trenqués amb l’estereotip del “vuelva usted mañana” de Mariano José De Larra.
Sr. Zapatero, cregui’m, sí que cal prendre mesures per resoldre la situació creada, però podria tenir una mica més d’imaginació i menys improvisació. I posats a demanar, més valentia per posar-se amb els que més tenen, amb els rics; a eliminar despeses innecessàries; a lluitar contra el frau fiscal, la corrupció i mil altres maneres abans de posar-se amb els més dèbils.
No hay comentarios:
Publicar un comentario