Intervenció de comiat, del company Enric Alonso
Benvolguts companys,
Benvolgudes companyes,
En primer lloc faré menció al document actualitzat que hem introduït al dossier que us han lliurat a l’entrada i que fa referència a l’actualització dels comptes, ja que al document conferencial estan tancades a 30 de setembre i el que us hem lliurat està tancat a 15 de desembre de 2010.
Dit això, tots i totes heu rebut els documents d’informe general i balanç per correu amb suficient antelació i, conseqüentment, haureu tingut ocasió de llegir-los.
Per aquest motiu, i si em permeteu, vull aprofitar el temps de la meva intervenció no per fer una defensa dels esmentats documents, sinó per poder expressar algunes reflexions i poder acomiadar-me de tots vosaltres.
La 5a Conferència va escollir un programa de treball per un període de quatre anys, però amb la ferma voluntat d’iniciar un procés de relleu generacional al front de la direcció, tot tenint en compte que les primàries no havien donat els fruïts esperats. I, en aquest sentit, la Comissió Executiva escollida va abordar de manera immediata un procés de debat intern, que va tenir el seu màxim exponent a les jornades de debat i reflexió organitzades el 15, 16 i 17 de maig de 2009.
D’aquestes jornades va sorgir el compromís, la voluntat i l’estratègia de convocar aquesta Conferència, als dos anys de mandat i abans de les eleccions sindicals, amb la clara voluntat de consolidar el relleu i donar força al projecte davant els nous reptes de futur i poder encarar amb garanties les eleccions sindicals de l’any vinent.
Va ser un mes de maig de l’any 1966, en una nit de foc de camp i xiruca quan un company, després d’una llarga xerrada, em feia veure que alguna cosa calia fer per recuperar les llibertats, redistribuir la riquesa i transformar la societat. Des de llavors, han passat 44 anys de compromís i de treball polític, veïnal i sindical, intens i apassionat, que han tingut moments bons i d’altres, no tan bons. I és sabut per tots vosaltres que, al començament de l’anterior legislatura, vaig anunciar la meva voluntat de deixar tots els càrrecs, després de tants anys de dedicació personal i col·lectiva a aquesta tasca.
A finals de l’any 1981 vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de La Llagosta i llavors va començar la meva militància a CCOO. Posteriorment, l’any 85 vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de Mollet del Vallès on un grup de 25 companys encapçalats pel Javier, el Domingo, el Pedro i el José Luís, havien creat la Secció Sindical de CCOO; “la Secció Sindical”, Si, com a filosofia, com a concepte, com a eina de treball i organització, que ens ha servit any rere any per a conquistar condicions de treball, econòmiques i socials, mitjançant la negociació col·lectiva i que ha permès signar acords i convenis que han estat referència, dins i fora del nostre àmbit. Acords, Convenis i condicions econòmiques, socials i laborals que tenim ara. I que des de fa uns anys la Corporació, mitjançant diferents accions i estratègies ha començat a carregar-se, amb la complicitat de quintacolumnistes, i amb el recolzament incondicional de la UGT.
El nostre concepte de Secció Sindical, de participació, d’informació, de treball i de coherència, definidor d’una manera diferent d’entendre el sindicalisme. Com espai de lluita i d’exploració constant cap a l’emancipació personal i col·lectiva, que convoca valors i idees, però també actituds i emocions, avalat per una sòlida base afiliativa, ha estat objecte per algun que altre sector de la direcció del nostre sindicat, d’incomprensió, traves i indiferència, que ha propiciat un desgast innecessari que, acumulat any rere any, ha sobre carregat el nostre bagatge.
Ha estat en aquests últims anys, de canvis a l’estructura del nostre sindicat, a nivell Federatiu i Territorial on ens hem sentit més còmodes, reconeguts i recolzats. I, en aquest sentit, vull agrair als companys Moure, Ovidi, Gabriel i Jose Manuel el suport rebut, tan personal com col·lectivament.
Crec no han estat anys fàcils per a cap de nosaltres. Estar en el projecte que representa CCOO és difícil en sí mateix, no es tracta de posar-se una etiqueta a l'esquena i ja n'hi ha prou. Hem estat i som conscients que estar a CCOO es reqüestionar-se un mateix, dia a dia, l'entorn polític, laboral i social que t'envolta i saber trobar els mecanismes i adquirir els compromisos personals i col·lectius que ajudin a l'avenç en la necessària transformació de la societat.
Les organitzacions, i les persones que les formen, són un capital indestriable, el primer valor que cal preservar amb força, responsabilitat, passió i intel·ligència. Més si aquestes organitzacions són una eina de lluita per a la millora i defensa de les condicions de treball, socials i econòmiques dels treballadors i les treballadores.
Personalment, crec que aquests últims quatre anys han estat molt durs. He vist com des de dins de l’organització, l’eina de tots i totes, es feien els màxims esforços per desfer el projecte que representem. Com alguns companys i companyes es posicionaven “bel·ligerants” al·ludint falsos fronts, per destrossar allò que els companys Javier, Domingo, Pedro i José Luís van crear, ara fa 27 anys
Un projecte, el de CCOO, que ha negociat i signat tots els acords i convenis a l’Ajuntament de Mollet del Vallès: el del 1987, el primer (signat només per CCOO), el de 1988 (on vam fer indefinits a 17 companys i companyes), el de 1989-90 (que va consolidar la reducció de la jornada laboral), els de 1991,1992-93, 1996-97 (de la gran transformació de drets i garanties), els de 1998-99, 2001-04, 2005-08 i, finalment, el de 2009-12.
El mateix projecte, el de CCOO, que ha negociat i aconseguit 5 regularitzacions de la plantilla els anys 1983, 1986, 1988, 1999 i 2006, que ha afectat a més de 95 companys i companyes; el projecte que va evitar que les dependències de la Policia Municipal fossin a Jaume I o a Can Lledó; els que hem signat 2 revisions de la Relació de Llocs de Treball amb criteris i referents; els que hem defensat la Salut Laboral amb majúscules; els que vam fer possible la millora de les instal·lacions del nou edifici de Pl. Major amb les nostres aportacions i presència durant el trasllat; els que vàrem obligar a la Corporació al canvi dels vehicles de la Policia Municipal al 1992; els que vam debatre i aconseguir rectificar el “Projecte de restructuració de la Policia Municipal”, proposat per l’empresa l’any 1990, i el de 1997; els que vàrem propiciar la funcionarització de tot el personal; els que vàrem aconseguir l’assegurança de vida amb un tancament (mentre d’altres estaven celebrant la festa del Patró) i que va motivar un laude arbitral favorable el 13 d’octubre de 1988.
Som el projecte que ha complert 27 anys, el que ha editat 220 corccoo’s, els que tenim una pàgina web amb més de 112.000 visites......i tantes d’altres coses que formen part del nostre tarannà, de la nostra vida quotidiana i, sobretot, de la nostra història col·lectiva construïda entre tots vosaltres i, si em permeteu, per tot el conjunt de treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Mollet del Vallès. La nostra és, sense cap mena de dubte, la seva història.
Però segurament, segur, que hem comés errors. Molts errors dels quals, els dels últims 6 anys, en sóc el màxim responsable. No he sabut fer-ho millor, i demano disculpes.
Errors motivats per diferents factors. Alguns d’ells tenen relació directe amb la no comprensió, per part meva, de l’evolució que la societat ha fet en aquests últims anys i que ens ha portat a la defensa de la immediatesa, a l’individualisme, a la liquidació de tots els referents socials, culturals, educatius, solidaris, i politics. I de la qual no em sento identificat.
No entenc que davant d’un problema laboral, el del col·lectiu de controladors aeris que afecta a l’1,2% de la població espanyola (600.000 persones), salti quasi tothom per linxar-los. Quan el dia anterior s’havia fet una altra reforma laboral, que liquida els 420€ d’ajuda als 688.000 aturats que estan a la misèria més absoluta i s’anuncien canvis dràstics a la Llei de Pensions que afecten al 80% de la població, sense que ningú s’indigni ni surti al carrer.
No entenc com s’està demanant a crits al Govern, que s’apliquin mesures que liquiden el dret a la baixa laboral, els permisos retributius i les hores sindicals. I ningú surt al carrer.
No entenc com estem llegint que ens van mentir pel que fa referència als vols de la CIA, al cas COUSO, que el Felipe González era la X del GAL, que la gent del PP cobrava de la trama GURTEL, que tenim polítics que cobren més de 230.000€ a l’any, però que ens costen més de 3 milions d’euros per la corrupció política, que no és excepció, sinó, norma. I ningú surt al carrer.
No entenc com a Anglaterra, França, Itàlia o Grècia, els treballadors i els joves es manifesten, fins i tot violentament, per defensar-se, i a Espanya no es mou ni Déu.
No entenc com treballadors i treballadores de la casa li signen la via judicial a l’empresa (a través de la UGT) , per anar en contra de la defensa de la democràcia, dels acords signats i de l’Acord de condicions, a canvi d’una puja econòmica que ningú sap ben bé quan és. Tot això després que l’Ajuntament ens rebaixés a tots els treballadors i treballadores, “per un error aritmètic”, el preu punt (timant-nos uns 1200 € anuals de mitjana per barba).
I no entenc com, tenint en compte la trajectòria de CCOO a l’Ajuntament, les assemblees informatives i consultives, les publicacions emeses, les informacions donades i, sobretot, la proximitat dels nostres delegats i delegades, dubtem i no preguntem el per què de les accions fetes, debatint i aportant propostes. Només donem credibilitat al Sálvame de Luxe, la Noria, el Gran Hermano i la difamació permanent.
Però és cert, més d’una cosa haurem fet malament. I assumeixo, com ja he dit, tota la responsabilitat. Segurament, com diu l’empresa, “sóc resistent al canvi”. SÍ, sóc resistent al canvi que em volen imposar. Diu l’empresa “volem ser un Ajuntament normal”. I jo afegeixo, sense drets, on es governi per decret, on el vassallatge sigui norma, i on les condicions laborals i econòmiques estiguin desregularitzades i en mans de l’arbitrarietat. Sóc resistent a aquest canvi.
Tenim una Secció Sindical forta, amb més de 100 afiliats i afiliades i tenim per objectiu deixar a les generacions futures un món infinitament millor. Caldrà aprofitar qualsevol ocasió per transformar les coses. Per petita que sigui l’ocasió i per petit que sigui el canvi. S’ha de posar en valor les fites assolides; cada esforç ha estat imprescindible i fonamenta la necessitat de perspectives emancipadores noves: cal ser fidels al futur. Reconèixer la magnitud dels canvis, no banalitzar-los. I evitar tendències claudicants o només resistencials. Necessitem rebel·lia creativa, transgressió reflexiva i inconformisme constructiu.
Creieu-me quan us dic que no existeixen el sistema ni les estructures, en abstracte. Aquests conceptes són pistes falses que li fan el joc als poderosos. Allò que existeix són relacions concretes de desigualtat i de dominació. I que cal transformar-les, una a una, en relacions d’igualtat i fraternitat. Les persones han de ser les protagonistes del canvi. Des de la subjectivitat s’han d’obrir espais de construcció d’una nova ètica del nosaltres, una nova infraestructura moral generadora de dinàmiques per una societat on siguin possibles vides autodeterminades, projectes personals i col·lectius lliures. Trajectòries individuals que han de ser coherents amb utopies col·lectives.
Formem part d'aquesta organització, CCOO de Catalunya, que mica en mica hem vist com ha crescut, s'ha consolidat i s'ha fet gran. Una organització que, malgrat els seus defectes, que lògicament en té, aglutina una de les virtuts i capitals més importants: els homes i les dones que la formem i que estem, i molt, orgullosos de ser-hi i d'aportar, des de la diversitat, el compromís, les discrepàncies i la solidaritat, el nostre treball.
Voldria acabar manifestant el meu agraïment al vostre suport, la vostra paciència, els vostres consells i les vostres crítiques i, en especial, vull transmetre una forta abraçada als companys i companyes que em van donar suport sense pal·liatius, quan fa 4 anys es va propiciar, des de dins de l’organització, la més ferotge envestida al projecte de CCOO. Gràcies a tots i totes.
Gràcies als companys i companyes de la Comissió Executiva sortint, que han estat colze a colze mantenint viu el projecte: el Xavier, la Blanca, el Pepin, la Lluïsa, el Quim, la Vanesa (que li va costar el canvi de lloc de treball), el Tonino, (que en un moment difícil, i quan no era gens fàcil, va donar un pas endavant dins el seu col·lectiu, demostrant la seva integritat i el seu compromís), la Míriam (que ha sofert el sectarisme socialista, perdent el seu lloc de treball a EMFO), el Carlos, la Carme, el José Luís i el Gonzalo.
Gràcies, Carlos Rodriguez, pel teu recolzament com a advocat. Per les hores de treball i de discussió, alguns cops aferrissada i en altres molt didàctica, per la teva complicitat i, sobretot, per la teva condició de company i amic.
Vull, també, fer una menció especial a aquells companys i companyes que avui deixem la direcció i a partir del dia 1 ens dedicarem a d’altres lluites. El company Carlos Ferrer, que vaig conèixer a Sant Fost; el José Luís, company a l’Ajuntament des de fa 27 anys; l’amiga Míriam, i l’amic Gonzalo que des de l’any 1974 a La Llagosta hem estat embolicats en diferents moviments, lluites i reivindicacions.
Però tots i totes sabeu que no puc acabar sense reconèixer el suport de qui, en aquests anys, ha estat l’amiga, el suport incondicional, sindical, moral i anímic. La persona a la que la tinc identificada al mòbil amb la música de “El último Mohicano”. Persona gran coneixedora de la realitat, pragmàtica, amb un gran contingut ideològic i que no abandona la utopia, que no està, ni estarà mai “pel cupo”; dura, cridanera, bel·ligerant però, sobretot, humana. Amb ella hem discutit, resistit, rigut i plorat. Gràcies amiga Blanca.
Crec que després de tants i tants anys de lluita i compromís, puc estar satisfet. I he pogut comprovar com una frase impresa en un cartell electoral de fa uns quants anys, defineix el que sempre hem de tenir present i ser-ne conscients la classe treballadora. “MIS MANOS, MI CAPITAL”.
Benvolgudes companyes,
En primer lloc faré menció al document actualitzat que hem introduït al dossier que us han lliurat a l’entrada i que fa referència a l’actualització dels comptes, ja que al document conferencial estan tancades a 30 de setembre i el que us hem lliurat està tancat a 15 de desembre de 2010.
Dit això, tots i totes heu rebut els documents d’informe general i balanç per correu amb suficient antelació i, conseqüentment, haureu tingut ocasió de llegir-los.
Per aquest motiu, i si em permeteu, vull aprofitar el temps de la meva intervenció no per fer una defensa dels esmentats documents, sinó per poder expressar algunes reflexions i poder acomiadar-me de tots vosaltres.
La 5a Conferència va escollir un programa de treball per un període de quatre anys, però amb la ferma voluntat d’iniciar un procés de relleu generacional al front de la direcció, tot tenint en compte que les primàries no havien donat els fruïts esperats. I, en aquest sentit, la Comissió Executiva escollida va abordar de manera immediata un procés de debat intern, que va tenir el seu màxim exponent a les jornades de debat i reflexió organitzades el 15, 16 i 17 de maig de 2009.
D’aquestes jornades va sorgir el compromís, la voluntat i l’estratègia de convocar aquesta Conferència, als dos anys de mandat i abans de les eleccions sindicals, amb la clara voluntat de consolidar el relleu i donar força al projecte davant els nous reptes de futur i poder encarar amb garanties les eleccions sindicals de l’any vinent.
Va ser un mes de maig de l’any 1966, en una nit de foc de camp i xiruca quan un company, després d’una llarga xerrada, em feia veure que alguna cosa calia fer per recuperar les llibertats, redistribuir la riquesa i transformar la societat. Des de llavors, han passat 44 anys de compromís i de treball polític, veïnal i sindical, intens i apassionat, que han tingut moments bons i d’altres, no tan bons. I és sabut per tots vosaltres que, al començament de l’anterior legislatura, vaig anunciar la meva voluntat de deixar tots els càrrecs, després de tants anys de dedicació personal i col·lectiva a aquesta tasca.
A finals de l’any 1981 vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de La Llagosta i llavors va començar la meva militància a CCOO. Posteriorment, l’any 85 vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de Mollet del Vallès on un grup de 25 companys encapçalats pel Javier, el Domingo, el Pedro i el José Luís, havien creat la Secció Sindical de CCOO; “la Secció Sindical”, Si, com a filosofia, com a concepte, com a eina de treball i organització, que ens ha servit any rere any per a conquistar condicions de treball, econòmiques i socials, mitjançant la negociació col·lectiva i que ha permès signar acords i convenis que han estat referència, dins i fora del nostre àmbit. Acords, Convenis i condicions econòmiques, socials i laborals que tenim ara. I que des de fa uns anys la Corporació, mitjançant diferents accions i estratègies ha començat a carregar-se, amb la complicitat de quintacolumnistes, i amb el recolzament incondicional de la UGT.
El nostre concepte de Secció Sindical, de participació, d’informació, de treball i de coherència, definidor d’una manera diferent d’entendre el sindicalisme. Com espai de lluita i d’exploració constant cap a l’emancipació personal i col·lectiva, que convoca valors i idees, però també actituds i emocions, avalat per una sòlida base afiliativa, ha estat objecte per algun que altre sector de la direcció del nostre sindicat, d’incomprensió, traves i indiferència, que ha propiciat un desgast innecessari que, acumulat any rere any, ha sobre carregat el nostre bagatge.
Ha estat en aquests últims anys, de canvis a l’estructura del nostre sindicat, a nivell Federatiu i Territorial on ens hem sentit més còmodes, reconeguts i recolzats. I, en aquest sentit, vull agrair als companys Moure, Ovidi, Gabriel i Jose Manuel el suport rebut, tan personal com col·lectivament.
Crec no han estat anys fàcils per a cap de nosaltres. Estar en el projecte que representa CCOO és difícil en sí mateix, no es tracta de posar-se una etiqueta a l'esquena i ja n'hi ha prou. Hem estat i som conscients que estar a CCOO es reqüestionar-se un mateix, dia a dia, l'entorn polític, laboral i social que t'envolta i saber trobar els mecanismes i adquirir els compromisos personals i col·lectius que ajudin a l'avenç en la necessària transformació de la societat.
Les organitzacions, i les persones que les formen, són un capital indestriable, el primer valor que cal preservar amb força, responsabilitat, passió i intel·ligència. Més si aquestes organitzacions són una eina de lluita per a la millora i defensa de les condicions de treball, socials i econòmiques dels treballadors i les treballadores.
Personalment, crec que aquests últims quatre anys han estat molt durs. He vist com des de dins de l’organització, l’eina de tots i totes, es feien els màxims esforços per desfer el projecte que representem. Com alguns companys i companyes es posicionaven “bel·ligerants” al·ludint falsos fronts, per destrossar allò que els companys Javier, Domingo, Pedro i José Luís van crear, ara fa 27 anys
Un projecte, el de CCOO, que ha negociat i signat tots els acords i convenis a l’Ajuntament de Mollet del Vallès: el del 1987, el primer (signat només per CCOO), el de 1988 (on vam fer indefinits a 17 companys i companyes), el de 1989-90 (que va consolidar la reducció de la jornada laboral), els de 1991,1992-93, 1996-97 (de la gran transformació de drets i garanties), els de 1998-99, 2001-04, 2005-08 i, finalment, el de 2009-12.
El mateix projecte, el de CCOO, que ha negociat i aconseguit 5 regularitzacions de la plantilla els anys 1983, 1986, 1988, 1999 i 2006, que ha afectat a més de 95 companys i companyes; el projecte que va evitar que les dependències de la Policia Municipal fossin a Jaume I o a Can Lledó; els que hem signat 2 revisions de la Relació de Llocs de Treball amb criteris i referents; els que hem defensat la Salut Laboral amb majúscules; els que vam fer possible la millora de les instal·lacions del nou edifici de Pl. Major amb les nostres aportacions i presència durant el trasllat; els que vàrem obligar a la Corporació al canvi dels vehicles de la Policia Municipal al 1992; els que vam debatre i aconseguir rectificar el “Projecte de restructuració de la Policia Municipal”, proposat per l’empresa l’any 1990, i el de 1997; els que vàrem propiciar la funcionarització de tot el personal; els que vàrem aconseguir l’assegurança de vida amb un tancament (mentre d’altres estaven celebrant la festa del Patró) i que va motivar un laude arbitral favorable el 13 d’octubre de 1988.
Som el projecte que ha complert 27 anys, el que ha editat 220 corccoo’s, els que tenim una pàgina web amb més de 112.000 visites......i tantes d’altres coses que formen part del nostre tarannà, de la nostra vida quotidiana i, sobretot, de la nostra història col·lectiva construïda entre tots vosaltres i, si em permeteu, per tot el conjunt de treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Mollet del Vallès. La nostra és, sense cap mena de dubte, la seva història.
Però segurament, segur, que hem comés errors. Molts errors dels quals, els dels últims 6 anys, en sóc el màxim responsable. No he sabut fer-ho millor, i demano disculpes.
Errors motivats per diferents factors. Alguns d’ells tenen relació directe amb la no comprensió, per part meva, de l’evolució que la societat ha fet en aquests últims anys i que ens ha portat a la defensa de la immediatesa, a l’individualisme, a la liquidació de tots els referents socials, culturals, educatius, solidaris, i politics. I de la qual no em sento identificat.
No entenc que davant d’un problema laboral, el del col·lectiu de controladors aeris que afecta a l’1,2% de la població espanyola (600.000 persones), salti quasi tothom per linxar-los. Quan el dia anterior s’havia fet una altra reforma laboral, que liquida els 420€ d’ajuda als 688.000 aturats que estan a la misèria més absoluta i s’anuncien canvis dràstics a la Llei de Pensions que afecten al 80% de la població, sense que ningú s’indigni ni surti al carrer.
No entenc com s’està demanant a crits al Govern, que s’apliquin mesures que liquiden el dret a la baixa laboral, els permisos retributius i les hores sindicals. I ningú surt al carrer.
No entenc com estem llegint que ens van mentir pel que fa referència als vols de la CIA, al cas COUSO, que el Felipe González era la X del GAL, que la gent del PP cobrava de la trama GURTEL, que tenim polítics que cobren més de 230.000€ a l’any, però que ens costen més de 3 milions d’euros per la corrupció política, que no és excepció, sinó, norma. I ningú surt al carrer.
No entenc com a Anglaterra, França, Itàlia o Grècia, els treballadors i els joves es manifesten, fins i tot violentament, per defensar-se, i a Espanya no es mou ni Déu.
No entenc com treballadors i treballadores de la casa li signen la via judicial a l’empresa (a través de la UGT) , per anar en contra de la defensa de la democràcia, dels acords signats i de l’Acord de condicions, a canvi d’una puja econòmica que ningú sap ben bé quan és. Tot això després que l’Ajuntament ens rebaixés a tots els treballadors i treballadores, “per un error aritmètic”, el preu punt (timant-nos uns 1200 € anuals de mitjana per barba).
I no entenc com, tenint en compte la trajectòria de CCOO a l’Ajuntament, les assemblees informatives i consultives, les publicacions emeses, les informacions donades i, sobretot, la proximitat dels nostres delegats i delegades, dubtem i no preguntem el per què de les accions fetes, debatint i aportant propostes. Només donem credibilitat al Sálvame de Luxe, la Noria, el Gran Hermano i la difamació permanent.
Però és cert, més d’una cosa haurem fet malament. I assumeixo, com ja he dit, tota la responsabilitat. Segurament, com diu l’empresa, “sóc resistent al canvi”. SÍ, sóc resistent al canvi que em volen imposar. Diu l’empresa “volem ser un Ajuntament normal”. I jo afegeixo, sense drets, on es governi per decret, on el vassallatge sigui norma, i on les condicions laborals i econòmiques estiguin desregularitzades i en mans de l’arbitrarietat. Sóc resistent a aquest canvi.
Tenim una Secció Sindical forta, amb més de 100 afiliats i afiliades i tenim per objectiu deixar a les generacions futures un món infinitament millor. Caldrà aprofitar qualsevol ocasió per transformar les coses. Per petita que sigui l’ocasió i per petit que sigui el canvi. S’ha de posar en valor les fites assolides; cada esforç ha estat imprescindible i fonamenta la necessitat de perspectives emancipadores noves: cal ser fidels al futur. Reconèixer la magnitud dels canvis, no banalitzar-los. I evitar tendències claudicants o només resistencials. Necessitem rebel·lia creativa, transgressió reflexiva i inconformisme constructiu.
Creieu-me quan us dic que no existeixen el sistema ni les estructures, en abstracte. Aquests conceptes són pistes falses que li fan el joc als poderosos. Allò que existeix són relacions concretes de desigualtat i de dominació. I que cal transformar-les, una a una, en relacions d’igualtat i fraternitat. Les persones han de ser les protagonistes del canvi. Des de la subjectivitat s’han d’obrir espais de construcció d’una nova ètica del nosaltres, una nova infraestructura moral generadora de dinàmiques per una societat on siguin possibles vides autodeterminades, projectes personals i col·lectius lliures. Trajectòries individuals que han de ser coherents amb utopies col·lectives.
Formem part d'aquesta organització, CCOO de Catalunya, que mica en mica hem vist com ha crescut, s'ha consolidat i s'ha fet gran. Una organització que, malgrat els seus defectes, que lògicament en té, aglutina una de les virtuts i capitals més importants: els homes i les dones que la formem i que estem, i molt, orgullosos de ser-hi i d'aportar, des de la diversitat, el compromís, les discrepàncies i la solidaritat, el nostre treball.
Voldria acabar manifestant el meu agraïment al vostre suport, la vostra paciència, els vostres consells i les vostres crítiques i, en especial, vull transmetre una forta abraçada als companys i companyes que em van donar suport sense pal·liatius, quan fa 4 anys es va propiciar, des de dins de l’organització, la més ferotge envestida al projecte de CCOO. Gràcies a tots i totes.
Gràcies als companys i companyes de la Comissió Executiva sortint, que han estat colze a colze mantenint viu el projecte: el Xavier, la Blanca, el Pepin, la Lluïsa, el Quim, la Vanesa (que li va costar el canvi de lloc de treball), el Tonino, (que en un moment difícil, i quan no era gens fàcil, va donar un pas endavant dins el seu col·lectiu, demostrant la seva integritat i el seu compromís), la Míriam (que ha sofert el sectarisme socialista, perdent el seu lloc de treball a EMFO), el Carlos, la Carme, el José Luís i el Gonzalo.
Gràcies, Carlos Rodriguez, pel teu recolzament com a advocat. Per les hores de treball i de discussió, alguns cops aferrissada i en altres molt didàctica, per la teva complicitat i, sobretot, per la teva condició de company i amic.
Vull, també, fer una menció especial a aquells companys i companyes que avui deixem la direcció i a partir del dia 1 ens dedicarem a d’altres lluites. El company Carlos Ferrer, que vaig conèixer a Sant Fost; el José Luís, company a l’Ajuntament des de fa 27 anys; l’amiga Míriam, i l’amic Gonzalo que des de l’any 1974 a La Llagosta hem estat embolicats en diferents moviments, lluites i reivindicacions.
Però tots i totes sabeu que no puc acabar sense reconèixer el suport de qui, en aquests anys, ha estat l’amiga, el suport incondicional, sindical, moral i anímic. La persona a la que la tinc identificada al mòbil amb la música de “El último Mohicano”. Persona gran coneixedora de la realitat, pragmàtica, amb un gran contingut ideològic i que no abandona la utopia, que no està, ni estarà mai “pel cupo”; dura, cridanera, bel·ligerant però, sobretot, humana. Amb ella hem discutit, resistit, rigut i plorat. Gràcies amiga Blanca.
Crec que després de tants i tants anys de lluita i compromís, puc estar satisfet. I he pogut comprovar com una frase impresa en un cartell electoral de fa uns quants anys, defineix el que sempre hem de tenir present i ser-ne conscients la classe treballadora. “MIS MANOS, MI CAPITAL”.
MOLTES GRÀCIES A TOTS I TOTES.
VISCA CCOO!
SALUT I ENDAVANT!
Enric Alonso i Pujol
21 de desembre de 2010
VISCA CCOO!
SALUT I ENDAVANT!
Enric Alonso i Pujol
21 de desembre de 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario